Categories

8.1.2. La gramàtica normativa (2016)

 

 

La norma lingüística de totes les llengües de cultura que progressen recolza en tres puntals fonamentals: una ortografia, una gramàtica i un diccionari que serveixen de referència i de norma d’ús.

Pel que fa a la gramàtica, la Gramàtica de la llengua catalana és l’oficial de l’IEC i ha estat pensada com la gramàtica normativa de referència del segle XXI. Fou aprovada pel Ple de l’Institut d’Estudis Catalans el dia 24 d’octubre de 2016, i des del 23 de novembre del mateix any es va distribuir i es va poder comprar a totes les llibreries.

El dia 15 de desembre de 2016 es va presentar oficialment aquesta obra normativa al Palau Macaya, de Barcelona, en un acte institucional que va presidir Joandomènec Ros, president de l’IEC, i va cloure Santi Vila, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La demanda d’exemplars va ser tan gran, que es la primera edició es va exhaurir en molts pocs dies i es va haver de reimprimir amb urgència; aquesta primera reimpressió estigué disponible a partir del dia 16 de febrer de 2017. És previst que es pugui consultar la gramàtica en línia pròximament, per bé que potser tindrà el format d’una base de dades.

D’acord amb la introducció d’aquesta obra, el text de la gramàtica presenta, sense indicar explícitament que són normatius, els fets gramaticals pertanyents a la llengua general (entesa com la que té com a camp d’aplicació la varietat comuna o estàndard de la llengua). Tots els fets que s’hi presenten, tant si donen lloc a una solució com si donen lloc a solucions concurrents, tenen la mateixa validesa normativa mentre el text no digui el contrari. Ara, el text sí que explicita, quan és possible, la pertinença de les variants als dialectes o als registres respectius (cal tenir en compte que les formes més restringides territorialment poden ser poc adequades en comunicacions d’abast general, que les de caràcter informal poden ser poc o gens adequades en comunicacions formals i que les més arcaiques o molt recents poden ser igualment poc o gens adequades en la llengua més corrent). D’una manera semblant, especifica si un fenomen s’identifica com a més propi de la llengua oral o de l’escrita; en altres casos, pot indicar que una de les solucions és més o menys habitual, té més o menys tradició o és més o menys recent, o bé si presenta restriccions gramaticals, entre altres aspectes. Finalment, entre les solucions generals considerades vàlides, hi ha casos en què el text pot explicitar la preferència d’una sobre les altres, o bé assenyalar d’una manera explícita que un cas determinat no es considera acceptable en cap parlar ni en cap registre.